50h fent footing

El Periodico 19/03/10

Jaume Tolosa finalitza segon una prova de 260 km pel desert
• «Estic perfecte, només una butllofeta», diu a l’arribar

Jaume Tolosa és un tipus que cau bé. Li diuen boig, insensat, il·luminat i friqui, i ho té assumit perquè té una afició poc corrent. La gent surt a córrer per la platja i es relaxa amb les onades. Ell surt a trotar per la Barceloneta i apareix al cap de quatre hores a la sorra de Calella. L’atleta urbà s’exercita mitja hora de tant en tant i torna a casa fet un toro. El Jaume fa entrenaments esporàdics de 15 hores al dia i pot ser que decideixi menjar-se el toro. El corredor normal finalitza la Cursa dels Bombers i es mereix una cervesa freda amb patates. Aquest home de 42 anys nascut a Roda de Ter acaba de participar en la Transahariana, una carrera d’una sola etapa de 260 quilòmetres pel desert del Hoggar, a Algèria, i ha aconseguit acabar segon. Es mereix, com a mínim, aquest reportatge.Encara al desert, s’enfila a una muntanya per agafar cobertura i compartir amb EL PERIÓDICO aquesta aventura de 50 hores que va començar dilluns. «Ha sigut el més dur que he fet en la meva vida, però ara estic perfecte, molt bé; només tinc una butllofeta al peu que m’obliga a caminar una mica coix», resumeix, com si acabés d’arribar del gimnàs. El Jaume sabia que el repte no era intranscendent, però no es va imaginar mai que la descripció que li va facilitar l’organització fos tan bondadosa. Li van parlar de 3.000 metres de desnivell positiu i al final van ser 6.000, se suposava que la temperatura rondaria els 25 graus i resulta que van ser més de 40, el diari de ruta tenia un munt de camins marcats i al final tot van ser roques i terreny arenós impracticable. «Ha superat de llarg les expectatives de duresa amb què vam arribar, però hem disfrutat molt», comenta aquest ultrafondista, que va travessar l’arribada a dues hores del primer, l’italià Pascuale Brandi, un conegut esportista de llarga distància amb qui el català va córrer fins que va decidir dormir uns 25 minuts «per no rebentar» a 11 quilòmetres del final. Junts fins al finalAquest atleta amateur –llicenciat en altres carreres de vertigen similar, com el Marathon des Sables o la Libyan Challenge– ha arribat gairebé 11 hores abans del tercer classificat i ha batut el rècord de la prova en més de tres hores. «Amb Pascuale vam anar junts des del quilòmetres 100. Ens havíem proposat arribar de la mà a la meta, però vam forçar la marxa i jo vaig decidir descansar per assegurar la segona plaça». Tenia 11 hores de marge, però al desert no se sap mai. Després de 50 hores de patiment, el Jaume no es volia veure deliberant en una photo finish, ni que fos per no fallar al seu patrocinador, l’empresa Sol Gironès. En més de dos dies només va dormir 30 minuts; els 25 del final i cinc més la primera nit. El relat d’aquesta fugaç becaina és entre còmic i tràgic: «Em vaig estirar i Pascuale va cronometrar cinc minuts. Després jo vaig fer el mateix i a continuació vam seguir corrent». Ara diu que gairebé no recorda les males estones, el moment de la pájara en què es va quedar sense aigua o de quan va començar a entendre el que expliquen sobre els miratges. «Et dono la meva paraula que durant una estona vaig estar flipant; veia coses i colors per tots costats, com si hagués pres un munt de tripis», explica. Jaume Tolosa no té entrenador perquè és un tipus a qui li agrada aconseguir els seus somnis per si mateix. No és egoisme, sinó una cosa molt comuna en aquesta mena d’atletes: la recerca del límit físic i mental. Explica que molta gent «es passa d’entrenament i no treballa bé el cap» i considera que portar una vida «equilibrada» és imprescindible per poder afrontar aquests reptes. El Jaume treu tota la força del suport de la seva família: la seva dona, Marta, i les seves filles, Júlia i Joana. «Tothom em pregunta si pateixo, però la veritat és que estic molt tranquil·la perquè ell fa el que li agrada i ho fa amb molta il·lusió», comparteix la seva dona. El més difícil, reconeix, és l’entrenament diari, que el té fora de casa moltes hores. «Això és potser el més complicat, però ja sabem que ho farà tota la vida perquè forma part d’ell, així que l’animem i som les seves principals seguidores», resumeix.«Començaré a beure i a fumar per tenir una excusa i així no córrer mai més», assegura el Jaume. Ho diu des de dalt d’una muntanya des d’on, segurament i per instint, deu anar traçant senders per on ja es posaria a entrenar.