La meva llista de blocs

26 nov. 2007

Una crònica que m'ha fet posar la pell de gallina!

IRONCAT 2006: El triomf de la voluntat
"Si us agraden els autèntics reptes, el provar-vos fins al límit de les vostres possibilitats, i us agrada el triatló, us recomano apuntar-vos a un Ironman.
Deu ser fruit d’algún trauma infantil o alguna cosa semblant aquesta necessitat de voler fer cada vegada més, d’anar més lluny, corre més ràpid, aguantar més esforç i més temps, i si ens dediquem al triatló, per què el triatló recull part d’aquesta lògica, el més normal és voler fer, tard o d’hora, un Iroman.
L’Ironman és la prova original d’aquesta modalitat esportiva, aquesta és la nostra desgràcia i alhora la nostra marca, és la prova definitiva, la cursa de curses, la ultradistància de debò, i un vol sentir-se capaç d’assolir-la, capaç de dominar-la, capaç de dir: jo ho he fet, sóc un Ironman.
Em vaig inscriure al Ironcat 2.006 de l’Ampolla (Tarragona), i val a dir que ha estat la prova definitiva, que s’han satisfet les expectatives de duresa que em rondaven pel cap. Casi que diria més, no imaginava patir tant, i no era un dolor físic, prova de que poc o molt la preparació física portada era prou bona, sinó que es tractava d’un patiment mental, ja que es tracta de que es vol acabar i no es pot, no hi ha més forces, però s’insisteix una vegada i una altra, s’insisteix a cada pasa que es fa, a cada pedalada, s’insisteix de forma agònica per poder acabar fins arrossegar un cos que ja no es vol moure, que ja no pot moure’s per que s’ha quedat buit i sec d’energies i forces, no ens volem quedar allà on estem, hem d’arribar com sigui, i aquest com sigui el portem fins a l’extrem de no escoltar el cos que ens està cridant que ja no pot més, necessitem acabar i en la nostra deseperació no podem, no podem! Així que treus les forces d’on fa estona que ja no n’hi ha i t’arrossegues agònicament fins al final.
Vam creuar alguna d’aquelles linies que ens fan saltar de la zona de les molèsties durant la pràctica del exercici, al dolor esportiu, al patiment, la agonia i la extenuació. Totes les zones deuen tenir una part de molèstia física i una altra de psicològica, en les que la importància de la física es deu anar reduïnt a mesura que anem forçant la corda. Estic segur que vam entrar en terrenys personals de dolor, bàsicament inexplorats, tot i que només hi vam treure el cap.
Puc explicar com va anar la cursa, però em fa falta literatura per aconseguir fer captar la sensació de cada instant, per què cap informació pot substituir la que recull un mateix, si més no, això és el que em va passar:
5:30 del matí, sona el despertador ...., jodeeer. Menys mal que porto tota la setmana mirant de dormir, per què si m’havia d’enrefiar del son d’aquesta nit anava bé, i menys mal que ho vam deixar tot a punt ahir, per què en l’estat que estic ... com per fer feines de precisió i pensar amb claredat.
A veure quin bocata ens van preparar a l’hotel per esmorzar ..., jodeeer. “Rafita, tenemos un bocata ganador, pernil salat i sense tomàquet. Menja poc a poc no sigui que t’ennueguis abans de començar la cursa”.
Ens surten els nervis ja. De fet vam estar d’allò més excitats la nit anterior, durant el sopar i durant la preparació de la bici i la bossa a la habitació. Podem anar a pendre un cafè amb llet i passar pel servei que un dia com avui fa molta falta.
No ha sortit ni el sol, però la temperatura és ideal, gens de vent, calma general. I el ritual de la preparació als boxes: incorporació del dorsal, preparació de tots els estris per tenir-ho tot a punt en sortir de l’aigua, mentre ens fiquem dins el neoprè, que avui farà falta ja que entre l’aigua fresca i 3.800 metres per davant podem sortir tremolant.
Anem a la sortida, i el Rafa i jo ens desitjem sort i intercanviem una mirada còmplice sobre la bojeria que anem a intentar (ho aconseguirem Rafita, ho aconseguirem!). La sortida l’hem de fer des de l’aigua, i comprovem efectivamet que està freda, però les ganes estàn pels núvols, així com les bones intencions i la moral, així que no hi ha problema i sortim, bocinaço i a nedar!
Primer els quatre cops de rigor i poc a poc més amples, la veritat és que es neda de conya, l’aigua està boníssima de temperatura i de tranquila. Evidenment el Rafa i jo ens hem perdut de vista, però el més important és nedar còmode i això fem, i hem quedo al capdavant d’un petit grup mentre veig un altre corredor per davant a una distància que no crec remuntar, tot i que hem serveix de referència, vinga doncs, seguim. Resulta que poc a poc li vaig recuperant terreny al nedador capdavanter, però com acostuma a passar, més endavant n’hi ha un altre, bé, segueixo ... que bé que es neda! Que bona està l’aigua! I m’apropo al segon nedador capdavanter. El cert és que et preguntes com poden anar tan ràpid a la sortida aquests paios per agafar-nos tanta distància. Nada, yo a lo mío, i acabo agafant al segon nedador a falta de 1.000 metres calculo. Aquest m’aguanta la roda i no es despenja. Un revol, un altre, entrem al port i una recta de 400 metres dins el port a falta d’arrivar, i fins ara no l’havia vist, però encara hi ha un tercer nedador més endavant ..., que carai, apreto a veure si l’agafo ... venga, venga! ..., sí! A falta de deu metres de l’arrivada també cau, jeje. Rampa de ciment per pujar, m’alço i em roda el cap però segueixo corrent com puc. Començo a treure’m el neoprè mentre corro pel moll, i sento el meu nom per megafonia (eih!, es que això s’ha de dir -2n al parcial d’aigua). Ja he quedat com un senyor i podria marxar a casa, però no, he vingut a fer un Ironman. M’acosto a la bici, i em roda el cap de tal manera que m’he de seure per canviar-me. Trago d’aigua, vaselina, bocata i bici, anem que només són 180. De moment no hi ha vent, bien! I mentre anem a buscar el circuit de bicicleta el bocata roda per terra ..., cap problema, peu a terra i a buscar-lo, em passen un parell de ciclistes. Seguim.
L’inici del circuit ciclista sembla un camí de carro, tot ple de sots, però té la seva gràcia per què és una carretera en mig d’un arrossar i sembla que anem pel mig de l’aigua, està guai, però aviat s’acaba la broma. No sé, vaig com forçat, estic com cansat ja ... Alguna curvilla emprenyadora però bé, anem seguint, el ritme és alegre però crec que el puc aguantar. L’asfalt millora a mesura que ens acostem al final del circuit i la carretera també s’omple de mosquits si ens acostem gaire a la vora dels arrossars, així que caldrà anar més pel mig. Em passen alguns ciclistes més, i més que em passaran, i en anar-nos creuant hi ha molts ciclistes amb ànims d’anar saludant el personal (també s’acabarà això) però mentrestant, eeeh!. Seguim. Eih Rafita! Hooospi! Hooospi! Venga, que casi me tienes!, primera volta, un gel, aigua, segona, un altre gel, més aigua, i una mica de cansament ja. Comença a notar-se el vent i un mal d’esquena que m’està agafant, aaah! No puc inclinar-me endavant per tallar millor l’aire, el Rafa un altre cop, eeeh!, tercera volta, em baixen les forces clarament. Procuro no deixar de menjar ni de beure, i procuro agafar alguna cosa a tots els habituallaments, la calor comença a notar-se i la sed també. Comença a fer-se dur això, el vent ja està entre nosaltres (s’ha anat aixecant a mesura que s’aixecava el dia, molt bucòlica la imatge, però les conseqüències una mè). El cap de carrera va d’allò és ben acoplat el paio, sembla que no es cansa i no s’aixeca per res, encara hi ha nivells. Bufff, tres voltes ja, això són 105 km, pues ya son quilómetros! Eih, el Rafita sembla que està una mica més aprop, va l’esperaré, a veure si els dos junts podem anar millor. Que como vas, que si ya voy justo, que si esto que si aquello. Total, que anem en paral·lel i diria que forcem una mica. Procuro no bajar de 30 em diu, vaya hombre, pues que bien! Yo no sé a cuanto voy, pero con el viento que está ya soplando, creo que debería aflojar, i eso sin contar que ya me duele la espalda un huevo y solo puedo ir erguido, y que carai! Que estoy cansado y ahora mismo me bajaría. Hi ha alguns trams que el vent bufa fort, Sí, crec que fort és un bon calificatiu. I el Rafita, que sembla que està en forma, m’està forçant d’allò més, y me estoy empezando a cagar en algo. Eih! Tenim un petit club de fans al punt d’habituallament, quin luju! Animo muchacho!, última vuelta. Aquest tram ple de forats del inici de la volta ja s’està fent pesat de collons, i el vent ara m’està deixant clavat. El Rafita que se pone a correr, y yo que no puedo ni moverme. Tinc la panxa feta un cristo, com si tingués un gat i una serp barallant-se a l’interior, ja no em queden practicament forces. He fotut un sobreesforç per seguir al Rafita, i ara el tiu segueix i aquí me quedo, clavat, amb una ventolera del quinze. No para de passar-me gent ara. Que passa, que tothom va millor que jo??? La esquena, ostia, quin mal! Practicament no m’he pogut posar en plan aerodinàmic ni un moment seguit. Ara mateix entre la calda, el cansament que se m’ha disparat i que em queda acabar la ditxosa cinquèna volta, francament, ja estoy completo. Menysmal que hem estat anat en bici fent tirades llargues com ara Tarragona o Blanes a l’hora d’entrenar, per que sembla que no he agafat la bici en sis mesos, quin malestar!
Boxes un altre cop, fora bici, fora cales, fora casco, bambes i a corre (aih mi madre!). A aquestes alçades et poses a corre per que estàs en carrera, per que si et pares a pensar que has de corre la marató, 42 quilòmetres!, doncs t’aniries a l’hotel i et faries una dutxa d’aquelles reparadora ..., però que carai!, a corre!
Eih! El Rafa està ahí parao, que pasa campeón? Nada, aquí estirando un poco. Venga pues ..., i anem una estona corrent junts. Sembla que en canviar de moviment, en pasar de rodar a corre, com si ens haguessim recuperat una mica, la esquena m’ha deixat de fer tan mal, i fins i tot, pot ser podem anar un pel alegres. De totes maneres comentem que millor no fer txurrades i anar fent el més còmodament possible, no sigui que acabem arrossegant-nos per terra.
Recorrem el passeig, fans, canyissars, sorra, grava, males cares, un trago d’aigua, vent i molta calor. Passem el primer control, i encara tenim forces per comentar com va la cosa amb el voluntari que hi trobem, que va a nedar a la piscina casualment. Continuem, i el miratge de que ens haviem recuperat s’esvaeix. Veiem el cap de cursa anar a tota pastilla, tot i que l’estil és clarament de cansament. Comencen a fer-me mal les plantes dels peus, lo qual em recorda la marató de Barcelona, la diferència és que a Barcelona em van començar a fer mal molt més tard, aih aih aih! No perdem la calma. Primera volta. El Rafita, com està molt fort, em torna a deixar tirat. Cada cop vaig més lent, i els passos són més curts. Les cames pràcticament no les aixeco del terra, lo qual vol dir passar un mal rato a tota la zona de canyissars, on el terreny és irregular amb tot de sots i desnivells, i la mala llet comença a fer acte de presència, començo a estar cansat de debò. Ja no tinc ni esma de fer inspiracions fortes, la boca seca i ja no sé si tinc gana o ganes de treure. Començo a veure gent parada, caminant i amb mala cara. Encara sort que molts portem ulleres i gorra, i no se’ns veu el careto de patiment. Em prenc un gel més, i procuro beure a tos els punts d’habituallament, bàsicament aigua, que és l’únic que em demana el cos. Segona volta. Començo a recuperar terreny al Rafa, i tornem a anar junts fins que es despenja. El millor és anar al ritme que et demani el cos, regular, i paciència que ja arrivarem. Animo Rafa, que ja queda poc! O menys! Els fans no parem d’animar, un luxe. Seguim, més calor, vent, més cansament, cada cop vaig més lent, i començo a pensar que ja no vull seguir més, ja n’he tingut prou, però ara de debò, necessito parar i no fer res durant tres mesos, donar-me una dutxa sense límit d’aigua, i dormir una setmana seguida. Estic a la tercera volta, encara em queden uns vint quilòmetres, i m’està agafant una baixada que no puc gairebé ni mourem. Cada inclinació de terreny es fa insalvable, tan cap amunt com cap avall, cada forat a terra és un precipici, cada corva una trencada de cintura. I més calor, i pols, i cansament. Quarta volta. Cada cop que ens creuem el Rafa i jo ens veiem les cares desencaixades, ostia, es que fot molt mala cara el Rafa! Aquest passeig és inacabable i ja no vull tornar-hi a passar més, quina calda matxo. Ens anem creuant tots els corredors, i semblem un exèrcit de desauciats, quina foto!
Han tornat els fans de dinar, i el Toni i el Javi s’apunten a corre amb nosaltres els últims quinze quilòmetres, i menysmal per que en aquests últims quilòmetres la defallida mental va en picat, en caiguda lliure. Vaig completament d’esma, practicament caminant, ja no em noto el mal de cos, em noto un trencament mental que no havia notat abans. Practicament no em queda ni el recurs d’acabar per ràbia. El Toni m’anima, i si no fos per que m’acompanya ja m’hagués segut a terra completament trencat, desfondat. Ja no em queden ànims per fer més passos. El Rafa fot una mala cara que tomba d’esquema, si fa no fa com la meva imagino. Bufff, ostia, estoy cansado, que casancio!, no puedo más. Abans pot ser ho deia a falta de donar el resto, però ara sí, ara ja no puc més, necessito parar, i aquesta cinquena volta que no s’acaba, que llarga! Penso amb quines paraules utilitzaré en aquesta crònica i no les trobo, son totes massa suaus. Si dic que és molt dur, que ho he passat malament, tinc la sensació que em quedo curt.
Ja sortint de circuit encarem l’últim quilòmetre, camí de carro, i la meta que està més lluny d’on semblava, como no! Però que carai, ja està, no puc més i no tornaré, no vull tornar, ha estat molt pitjor del que podiem haver pensat, em sento ara mateix fatal, mentalment al límit.
La gent t’anima, fas un últim esforç per creuar la meta, sí, hem acabat! Por fin, no podia més.
Una vegada sentat, havent begut i menjat una mica, em recupero mentalment. M’adono que tinc una ungla trencada del peu, que se m’ha clavat el mono a totes les extremitats deixant-me ferides obertes, que tinc una cremada de sol esgarrifosa, i que porto un bany de sal de dalt a baix. Ara mateix no crec que torni l’any que ve, no em ve gens de gust, no vull tornar, ho feia per diversió i he passat un mal rato de la ostia. Aquesta carrera és una altra cosa. No és una carrera, és una cura d’humiltat, un correctiu, una autèntica prova de foc.
Poc a poc, rodejats de la afició, ens anem fent algunes fotos, recollim quatre presents que ens dona la organització i ens anem recuperant. Trucades de suport, bany de multituts. Finalment la prova ha caigut. Estem satisfets, però hem estat al límit, a punt de caure, hem trontollat molt. Crec que si hem acabat ha estat per la tossuneria de voler-ho fer. Gairebé no importa la preparació (que sí importa, obviament), es tracta d’un triomf de la voluntat, hem acabat per que voliem acabar més que res, la prova ens anava gran físicament parlant, però no mentalment. Haviem de fer-ho per collons i ho hem fet. Alegrat Rafa, ens hem posat a prova com mai i hem reeixit. Ja pots deixar de torturar-te, ja ets un Ironman."

6 comentaris:

sprintcraig ha dit...

És boníssima, és de l'amic Marc Sererols el presi del triatló l'Hospitalet un bon amic... ja te'l presentaré Mariona... :-))
Tornant-la a llegir ara m'ha recordat les sensacions que vaig tenir al B de banyoles... quin yuyu

josep-maria ha dit...

Mariona,
cròniques així no et deixen indiferent.

Vaig està al Maig del 2007 a l’Ampolla i com espectador vaig disfrutar d’allò més.... i espero poder fer el mateix al 2008 però com a participant....
Ja veig que ens has fet el salt.... de totes maneres espero que ens vinguis a donar un cop de mà.....

Per cert, ja vaig actualitzant el meu blog.... No sé si ja em mereixo un accés directa des de teu?

Vinga una abraçada i sobretot... a conservar la il·lusió intacta pel teu primer iroman.... Jo segueixo la preparació que em marca el cos.....

Mariona ha dit...

Òscar, coneixes a tot déu! jeje... Bah, això teu del B de Banyoles era "cuentu" ;)

Josep M. perdona això de l'accés directe. La veritat és que quasi no m'ho miro mai això dels enllaços. Ja estàs inclòs :-)

Santi Pons ha dit...

Mariona,
només et diré algo, "mare de déu el que ens espera"!!!

Mariona ha dit...

Santi, té tela el que ens espera, però ENS HO PASSAREM DE CONYA!! jeje

karli ha dit...

Ostia que guay, es que no pus llegir coses com aquestes per que ja m'hi veig!!
Estic convençut que tard o d'hora jo tambè escriure una crònica d'aquestes...