La meva llista de blocs

30 de nov. 2007

Resum setmana 26 nov. - 2 des.

Amb la meva iaia. Té 83 anys i està ben eixerida!


NATACIÓ - 6500 m
BICI - 3h
CÓRRER - 1h
SPINNING - 9 classes (de propina, fora de planificació)

27 de nov. 2007

L'Amstrong era el rei

http://es.youtube.com/watch?v=1QjYx6drVaA

Algú em sabria dir nom autor o títol de la cançó que sona en aquest vídeo? És brutal!!!

26 de nov. 2007

Una crònica que m'ha fet posar la pell de gallina!

IRONCAT 2006: El triomf de la voluntat
"Si us agraden els autèntics reptes, el provar-vos fins al límit de les vostres possibilitats, i us agrada el triatló, us recomano apuntar-vos a un Ironman.
Deu ser fruit d’algún trauma infantil o alguna cosa semblant aquesta necessitat de voler fer cada vegada més, d’anar més lluny, corre més ràpid, aguantar més esforç i més temps, i si ens dediquem al triatló, per què el triatló recull part d’aquesta lògica, el més normal és voler fer, tard o d’hora, un Iroman.
L’Ironman és la prova original d’aquesta modalitat esportiva, aquesta és la nostra desgràcia i alhora la nostra marca, és la prova definitiva, la cursa de curses, la ultradistància de debò, i un vol sentir-se capaç d’assolir-la, capaç de dominar-la, capaç de dir: jo ho he fet, sóc un Ironman.
Em vaig inscriure al Ironcat 2.006 de l’Ampolla (Tarragona), i val a dir que ha estat la prova definitiva, que s’han satisfet les expectatives de duresa que em rondaven pel cap. Casi que diria més, no imaginava patir tant, i no era un dolor físic, prova de que poc o molt la preparació física portada era prou bona, sinó que es tractava d’un patiment mental, ja que es tracta de que es vol acabar i no es pot, no hi ha més forces, però s’insisteix una vegada i una altra, s’insisteix a cada pasa que es fa, a cada pedalada, s’insisteix de forma agònica per poder acabar fins arrossegar un cos que ja no es vol moure, que ja no pot moure’s per que s’ha quedat buit i sec d’energies i forces, no ens volem quedar allà on estem, hem d’arribar com sigui, i aquest com sigui el portem fins a l’extrem de no escoltar el cos que ens està cridant que ja no pot més, necessitem acabar i en la nostra deseperació no podem, no podem! Així que treus les forces d’on fa estona que ja no n’hi ha i t’arrossegues agònicament fins al final.
Vam creuar alguna d’aquelles linies que ens fan saltar de la zona de les molèsties durant la pràctica del exercici, al dolor esportiu, al patiment, la agonia i la extenuació. Totes les zones deuen tenir una part de molèstia física i una altra de psicològica, en les que la importància de la física es deu anar reduïnt a mesura que anem forçant la corda. Estic segur que vam entrar en terrenys personals de dolor, bàsicament inexplorats, tot i que només hi vam treure el cap.
Puc explicar com va anar la cursa, però em fa falta literatura per aconseguir fer captar la sensació de cada instant, per què cap informació pot substituir la que recull un mateix, si més no, això és el que em va passar:
5:30 del matí, sona el despertador ...., jodeeer. Menys mal que porto tota la setmana mirant de dormir, per què si m’havia d’enrefiar del son d’aquesta nit anava bé, i menys mal que ho vam deixar tot a punt ahir, per què en l’estat que estic ... com per fer feines de precisió i pensar amb claredat.
A veure quin bocata ens van preparar a l’hotel per esmorzar ..., jodeeer. “Rafita, tenemos un bocata ganador, pernil salat i sense tomàquet. Menja poc a poc no sigui que t’ennueguis abans de començar la cursa”.
Ens surten els nervis ja. De fet vam estar d’allò més excitats la nit anterior, durant el sopar i durant la preparació de la bici i la bossa a la habitació. Podem anar a pendre un cafè amb llet i passar pel servei que un dia com avui fa molta falta.
No ha sortit ni el sol, però la temperatura és ideal, gens de vent, calma general. I el ritual de la preparació als boxes: incorporació del dorsal, preparació de tots els estris per tenir-ho tot a punt en sortir de l’aigua, mentre ens fiquem dins el neoprè, que avui farà falta ja que entre l’aigua fresca i 3.800 metres per davant podem sortir tremolant.
Anem a la sortida, i el Rafa i jo ens desitjem sort i intercanviem una mirada còmplice sobre la bojeria que anem a intentar (ho aconseguirem Rafita, ho aconseguirem!). La sortida l’hem de fer des de l’aigua, i comprovem efectivamet que està freda, però les ganes estàn pels núvols, així com les bones intencions i la moral, així que no hi ha problema i sortim, bocinaço i a nedar!
Primer els quatre cops de rigor i poc a poc més amples, la veritat és que es neda de conya, l’aigua està boníssima de temperatura i de tranquila. Evidenment el Rafa i jo ens hem perdut de vista, però el més important és nedar còmode i això fem, i hem quedo al capdavant d’un petit grup mentre veig un altre corredor per davant a una distància que no crec remuntar, tot i que hem serveix de referència, vinga doncs, seguim. Resulta que poc a poc li vaig recuperant terreny al nedador capdavanter, però com acostuma a passar, més endavant n’hi ha un altre, bé, segueixo ... que bé que es neda! Que bona està l’aigua! I m’apropo al segon nedador capdavanter. El cert és que et preguntes com poden anar tan ràpid a la sortida aquests paios per agafar-nos tanta distància. Nada, yo a lo mío, i acabo agafant al segon nedador a falta de 1.000 metres calculo. Aquest m’aguanta la roda i no es despenja. Un revol, un altre, entrem al port i una recta de 400 metres dins el port a falta d’arrivar, i fins ara no l’havia vist, però encara hi ha un tercer nedador més endavant ..., que carai, apreto a veure si l’agafo ... venga, venga! ..., sí! A falta de deu metres de l’arrivada també cau, jeje. Rampa de ciment per pujar, m’alço i em roda el cap però segueixo corrent com puc. Començo a treure’m el neoprè mentre corro pel moll, i sento el meu nom per megafonia (eih!, es que això s’ha de dir -2n al parcial d’aigua). Ja he quedat com un senyor i podria marxar a casa, però no, he vingut a fer un Ironman. M’acosto a la bici, i em roda el cap de tal manera que m’he de seure per canviar-me. Trago d’aigua, vaselina, bocata i bici, anem que només són 180. De moment no hi ha vent, bien! I mentre anem a buscar el circuit de bicicleta el bocata roda per terra ..., cap problema, peu a terra i a buscar-lo, em passen un parell de ciclistes. Seguim.
L’inici del circuit ciclista sembla un camí de carro, tot ple de sots, però té la seva gràcia per què és una carretera en mig d’un arrossar i sembla que anem pel mig de l’aigua, està guai, però aviat s’acaba la broma. No sé, vaig com forçat, estic com cansat ja ... Alguna curvilla emprenyadora però bé, anem seguint, el ritme és alegre però crec que el puc aguantar. L’asfalt millora a mesura que ens acostem al final del circuit i la carretera també s’omple de mosquits si ens acostem gaire a la vora dels arrossars, així que caldrà anar més pel mig. Em passen alguns ciclistes més, i més que em passaran, i en anar-nos creuant hi ha molts ciclistes amb ànims d’anar saludant el personal (també s’acabarà això) però mentrestant, eeeh!. Seguim. Eih Rafita! Hooospi! Hooospi! Venga, que casi me tienes!, primera volta, un gel, aigua, segona, un altre gel, més aigua, i una mica de cansament ja. Comença a notar-se el vent i un mal d’esquena que m’està agafant, aaah! No puc inclinar-me endavant per tallar millor l’aire, el Rafa un altre cop, eeeh!, tercera volta, em baixen les forces clarament. Procuro no deixar de menjar ni de beure, i procuro agafar alguna cosa a tots els habituallaments, la calor comença a notar-se i la sed també. Comença a fer-se dur això, el vent ja està entre nosaltres (s’ha anat aixecant a mesura que s’aixecava el dia, molt bucòlica la imatge, però les conseqüències una mè). El cap de carrera va d’allò és ben acoplat el paio, sembla que no es cansa i no s’aixeca per res, encara hi ha nivells. Bufff, tres voltes ja, això són 105 km, pues ya son quilómetros! Eih, el Rafita sembla que està una mica més aprop, va l’esperaré, a veure si els dos junts podem anar millor. Que como vas, que si ya voy justo, que si esto que si aquello. Total, que anem en paral·lel i diria que forcem una mica. Procuro no bajar de 30 em diu, vaya hombre, pues que bien! Yo no sé a cuanto voy, pero con el viento que está ya soplando, creo que debería aflojar, i eso sin contar que ya me duele la espalda un huevo y solo puedo ir erguido, y que carai! Que estoy cansado y ahora mismo me bajaría. Hi ha alguns trams que el vent bufa fort, Sí, crec que fort és un bon calificatiu. I el Rafita, que sembla que està en forma, m’està forçant d’allò més, y me estoy empezando a cagar en algo. Eih! Tenim un petit club de fans al punt d’habituallament, quin luju! Animo muchacho!, última vuelta. Aquest tram ple de forats del inici de la volta ja s’està fent pesat de collons, i el vent ara m’està deixant clavat. El Rafita que se pone a correr, y yo que no puedo ni moverme. Tinc la panxa feta un cristo, com si tingués un gat i una serp barallant-se a l’interior, ja no em queden practicament forces. He fotut un sobreesforç per seguir al Rafita, i ara el tiu segueix i aquí me quedo, clavat, amb una ventolera del quinze. No para de passar-me gent ara. Que passa, que tothom va millor que jo??? La esquena, ostia, quin mal! Practicament no m’he pogut posar en plan aerodinàmic ni un moment seguit. Ara mateix entre la calda, el cansament que se m’ha disparat i que em queda acabar la ditxosa cinquèna volta, francament, ja estoy completo. Menysmal que hem estat anat en bici fent tirades llargues com ara Tarragona o Blanes a l’hora d’entrenar, per que sembla que no he agafat la bici en sis mesos, quin malestar!
Boxes un altre cop, fora bici, fora cales, fora casco, bambes i a corre (aih mi madre!). A aquestes alçades et poses a corre per que estàs en carrera, per que si et pares a pensar que has de corre la marató, 42 quilòmetres!, doncs t’aniries a l’hotel i et faries una dutxa d’aquelles reparadora ..., però que carai!, a corre!
Eih! El Rafa està ahí parao, que pasa campeón? Nada, aquí estirando un poco. Venga pues ..., i anem una estona corrent junts. Sembla que en canviar de moviment, en pasar de rodar a corre, com si ens haguessim recuperat una mica, la esquena m’ha deixat de fer tan mal, i fins i tot, pot ser podem anar un pel alegres. De totes maneres comentem que millor no fer txurrades i anar fent el més còmodament possible, no sigui que acabem arrossegant-nos per terra.
Recorrem el passeig, fans, canyissars, sorra, grava, males cares, un trago d’aigua, vent i molta calor. Passem el primer control, i encara tenim forces per comentar com va la cosa amb el voluntari que hi trobem, que va a nedar a la piscina casualment. Continuem, i el miratge de que ens haviem recuperat s’esvaeix. Veiem el cap de cursa anar a tota pastilla, tot i que l’estil és clarament de cansament. Comencen a fer-me mal les plantes dels peus, lo qual em recorda la marató de Barcelona, la diferència és que a Barcelona em van començar a fer mal molt més tard, aih aih aih! No perdem la calma. Primera volta. El Rafita, com està molt fort, em torna a deixar tirat. Cada cop vaig més lent, i els passos són més curts. Les cames pràcticament no les aixeco del terra, lo qual vol dir passar un mal rato a tota la zona de canyissars, on el terreny és irregular amb tot de sots i desnivells, i la mala llet comença a fer acte de presència, començo a estar cansat de debò. Ja no tinc ni esma de fer inspiracions fortes, la boca seca i ja no sé si tinc gana o ganes de treure. Començo a veure gent parada, caminant i amb mala cara. Encara sort que molts portem ulleres i gorra, i no se’ns veu el careto de patiment. Em prenc un gel més, i procuro beure a tos els punts d’habituallament, bàsicament aigua, que és l’únic que em demana el cos. Segona volta. Començo a recuperar terreny al Rafa, i tornem a anar junts fins que es despenja. El millor és anar al ritme que et demani el cos, regular, i paciència que ja arrivarem. Animo Rafa, que ja queda poc! O menys! Els fans no parem d’animar, un luxe. Seguim, més calor, vent, més cansament, cada cop vaig més lent, i començo a pensar que ja no vull seguir més, ja n’he tingut prou, però ara de debò, necessito parar i no fer res durant tres mesos, donar-me una dutxa sense límit d’aigua, i dormir una setmana seguida. Estic a la tercera volta, encara em queden uns vint quilòmetres, i m’està agafant una baixada que no puc gairebé ni mourem. Cada inclinació de terreny es fa insalvable, tan cap amunt com cap avall, cada forat a terra és un precipici, cada corva una trencada de cintura. I més calor, i pols, i cansament. Quarta volta. Cada cop que ens creuem el Rafa i jo ens veiem les cares desencaixades, ostia, es que fot molt mala cara el Rafa! Aquest passeig és inacabable i ja no vull tornar-hi a passar més, quina calda matxo. Ens anem creuant tots els corredors, i semblem un exèrcit de desauciats, quina foto!
Han tornat els fans de dinar, i el Toni i el Javi s’apunten a corre amb nosaltres els últims quinze quilòmetres, i menysmal per que en aquests últims quilòmetres la defallida mental va en picat, en caiguda lliure. Vaig completament d’esma, practicament caminant, ja no em noto el mal de cos, em noto un trencament mental que no havia notat abans. Practicament no em queda ni el recurs d’acabar per ràbia. El Toni m’anima, i si no fos per que m’acompanya ja m’hagués segut a terra completament trencat, desfondat. Ja no em queden ànims per fer més passos. El Rafa fot una mala cara que tomba d’esquema, si fa no fa com la meva imagino. Bufff, ostia, estoy cansado, que casancio!, no puedo más. Abans pot ser ho deia a falta de donar el resto, però ara sí, ara ja no puc més, necessito parar, i aquesta cinquena volta que no s’acaba, que llarga! Penso amb quines paraules utilitzaré en aquesta crònica i no les trobo, son totes massa suaus. Si dic que és molt dur, que ho he passat malament, tinc la sensació que em quedo curt.
Ja sortint de circuit encarem l’últim quilòmetre, camí de carro, i la meta que està més lluny d’on semblava, como no! Però que carai, ja està, no puc més i no tornaré, no vull tornar, ha estat molt pitjor del que podiem haver pensat, em sento ara mateix fatal, mentalment al límit.
La gent t’anima, fas un últim esforç per creuar la meta, sí, hem acabat! Por fin, no podia més.
Una vegada sentat, havent begut i menjat una mica, em recupero mentalment. M’adono que tinc una ungla trencada del peu, que se m’ha clavat el mono a totes les extremitats deixant-me ferides obertes, que tinc una cremada de sol esgarrifosa, i que porto un bany de sal de dalt a baix. Ara mateix no crec que torni l’any que ve, no em ve gens de gust, no vull tornar, ho feia per diversió i he passat un mal rato de la ostia. Aquesta carrera és una altra cosa. No és una carrera, és una cura d’humiltat, un correctiu, una autèntica prova de foc.
Poc a poc, rodejats de la afició, ens anem fent algunes fotos, recollim quatre presents que ens dona la organització i ens anem recuperant. Trucades de suport, bany de multituts. Finalment la prova ha caigut. Estem satisfets, però hem estat al límit, a punt de caure, hem trontollat molt. Crec que si hem acabat ha estat per la tossuneria de voler-ho fer. Gairebé no importa la preparació (que sí importa, obviament), es tracta d’un triomf de la voluntat, hem acabat per que voliem acabar més que res, la prova ens anava gran físicament parlant, però no mentalment. Haviem de fer-ho per collons i ho hem fet. Alegrat Rafa, ens hem posat a prova com mai i hem reeixit. Ja pots deixar de torturar-te, ja ets un Ironman."

21 de nov. 2007

He de ser una bona "nena"

No puc continuar fotent-me tantes matxacades, tants quilòmetres, tantes hores,... El diumenge que ve res de Matagalls-Granollers, el 2 de desembre res de mitges maratons, etc... Tot això ho dic perquè avui em tocava anar a córrer només 25 miserables minuts i els he fet, però he patit moltíssim. Tenia massa dolor a les cames, del diumenge. M'he de portar bé si el dia 22 de juny vull estar en bones condicions a Niça!!

18 de nov. 2007

Travessa Rupit-Taradell 43,5 Km a peu


I seguint amb les matxacades, avui tocava la Rupit-Taradell. Fred i més fred, no cal dir-ho. A trossos corrent i a trossos caminant. Un recorregut trencacames, més dur fins i tot que en altres edicions. Tot i així he millorat la marca amb 1h 15' respecte l'any passat, arribant en la posició 75 de 850 participants. Molt contenta, anar millorant de mica en mica.

17 de nov. 2007

9 graus sota zero...

El meu post serà breu, perquè tinc els dits congelats i no puc ni picar sobre el teclat... jajjajajja. Collons quina rasca!!

Canviant de tema, així és com es fa xD:
http://www.youtube.com/watch?v=FIkO6so6hAw&feature=related

14 de nov. 2007

Retorn al passat...

Com són les coses. Fotia anys que no utilitzava els suros per nedar i ara m'hi he tornat a posar. Recordo que els fèiem servir a les classes de natació de l'escola. Aquelles en les quals erem 60 nens i podies fer només 2 piscines en 1 hora que durava la classe, jeje. Normal, així no hi havia qui n'aprengués!! Sembla que sigui una pèrdua de temps però tot sigui per millorar tècnica i guanyar alguns minuts a l'aigua.
__________________________________________________________
14/11/07: NATACIÓ: 1700m variats utilitzant tots aquests artilugis + SPINNING: 1 classe

13 de nov. 2007

Ironman de Nice

Ja era hora de dedicar un blog específicament a aquest tema. Doncs dir que finalment, com molts ja sabeu, per diversos motius de pes vaig decidir-me per l'ironman de Niça, en lloc de l'ironcat. El problema principal que hi veig és que el tram de bici és molt dur, però la inscripció ja està feta i si no hi ha cap contratemps, el 22 de juny de 2008 estaré per terres franceses per intentar fer una bogeria. Si no ho aconsegueixo no passarà res. Qui fa tot el que pot, no està obligat a més. El dilluns 12 de novembre han començat 7 mesos d'entrenaments dedicats a aquest IM. De moment són força lights i aniran augmentant de volum i intensitat fins a arribar a les setmanes més fortes on hi haurà volums impressionants. Espero poder-ho anar assimilant tot de la millor manera possible i sobretot disfrutar al màxim de l'experiència. Això al cap i a la fi és el més important!! Un pas més cap a la recerca del límit...
____________________________________________________
13/11/07: CÓRRER 20' + SPINNING 2 classes. Amb moltes agulletes encara.

12 de nov. 2007

Millorant la tècnica...

Avui tocava prova de natació i millora de la tècnica. En general m'han dit que força bé; que no hi ha cap problema important, però si alguns aspectes a millorar. Per exemple he de tancar més els dits de les mans perquè sinó se m'escapa aigua i perdo força. Una altra qüestió és que em costa molt impulsar-me amb els peus en el crowl i d'això me n'he adonat quan he fet peus sols (amb el suro a les mans). No em movia de lloc!! jeje. I per últim he d'aprendre a respirar traient el cap a les 2 bandes, quan fins ara només el treia per la dreta.
12/11/07:
NATACIÓ: 1000 m variats
SPINNING: 1 classe

11 de nov. 2007

Matagalls-Vic 35 Km a peu

Per acabar d'arrodonir aquest esplèndid cap de setmana i després dels 130 Km en bici d'ahir, avui era el dia de la Matagalls-Vic. I és que ja se sap que el que diuen que és una caminada no competitiva, acaba esdevenint una cursa competitiva, jeje. Els meus dubtes eren si avui estaria en condicions de participar-hi. La meva sorpresa ha estat que a part d'anar-hi, he pogut fer-la tota corrent!!!!! Excepte les pujades fortes, que també n'hi ha, encara que no ho sembli. Així doncs he millorat la marca de l'any passat ni més ni menys que en 1h 15 min!!!! Casi nada... Al·lucinant!
I en el primer avituallament, entrepà de buti!!
Ha fet un solet preciós.
A l'arribada
No tant fred com ahir, 650 inscrits, bons avituallaments i d'obsequi una samarreta molt xula
Demà toca prova de natació! Ai ai ai a veure si suspenc... tinc una tècnica nefasta!

10 de nov. 2007

Marxa cicloturista Vic

Avui he batut un nou rècord personal en bici, no sols en distància sinó també en duresa. 125 Km amb contínues pujades i baixades. No faré una crònica gaire extensa pq estic una mica feta caldo i necessito descansar, jeje.
He tingut l'agradable companyia de l'Òscar i dos amics seus, i de'n Santi Pons.
El dia començava fred, amb els graus per sota zero. Què dic fred? Congelat!!!!!!!!!!!!!!! No us podeu imaginar el fred que feia tot i no haver-hi boira... He decidit finalment endur-me'n el forro polar i els guants d'hivern.

La morta de fred i en Santi Pons abans de marxar
No hi ha hagut una gran massificació de gent, tan sols uns 200 ciclistes disposats a patir i a passar fred. Només 2 noies.
La sortida era a les 9h i ens hem dirigit cap a la Trona una pujada que tela. A continuació, com era d'esperar, el recorregut s'ha realitzat pel lluçanès: Sta. Eulàlia de Puigoriol, Perafita, Olost, Lluçà, St. Agustí, Prats, St. Bartomeu, etc. Hi havia 3 avituallaments, on aprofitava per beure una mica i recuperar aire.

Molt ben acompanyada: A la esquerra Santi i Pepiño. A dreta Santi i Òscar.
Una noia molt simpàtica de l'avituallament ens ha fet fotos per donar i per vendre. Ens ho hem passat molt bé.
Amb en Santi

Amb l'Òscar

Amb en Pepiño

Amb l'altre Santi


I finalment dir que m'han quedat ganes de repetir. Tinc una memòria selectiva, de manera que tinc la virtut d'oblidar les coses dolentes. Dels moments de patiment, a hores d'ara ja ni me'n recordo.

Demà espero poder fer la travessa Matagalls-Vic tot i que potser no estaré al 100%. Ha estat un bon entrenament per Niça. Ai el que m'espera... Això només ha fet que començar!!!

5 de nov. 2007

VII Marxa Cicloturista Vic

Plagio directament:
"El dissabte 10 de novembre a les 9h es donarà la sortida a la 7a Marxa Cicloturista organitzada per la Unió Ciclista Vic i l'Ajuntament de Vic, que tindrà un itinerari similar al d'edicions anteriors. Els participants faran un recorregut pels paisatges de la Comarca d'Osona, principalment, elaborat especialment per a ciclistes i amb motiu de la 7a marxa cicloturista. La marxa comptarà amb els canvis de nivell característics d'aquest tipus de sortida i amb un entorn familiar per a aquells que han participat en edicions anteriors. Tenint en compte la data de la marxa és molt probable que la Plana de Vic es trobi emboirada fet també altament característic de la geografia de la nostra comarca. El recorregut exacte es donarà a conèixer el mateix dia de la sortida."
Segons m'ha dit l'Òscar, la marxa és dura de nassos, jeje... i acostuma a constar d'uns 125 Km. Em convindria molt participar-hi. Seria un bon entrenament. Si arribo al dissabte amb una mica de rodatge amb els pedals automàtics, potser m'animo a fer-ne un tros. Tot més val que no perquè m'he de reservar energies pel dia 11: Matagalls-Vic.

4 de nov. 2007

Home trainer

Avui he estrenat el home trainer que em vaig comprar ahir. He pedalat durant 90' amb el plat gros i el pinyó petit a tota màquina i tela la canya que es pot fer. Aquest aparell em permetrà:
- Aprendre a pedalar amb pedals automàtics sense caure
- Aprendre a anar en posició acoplada
- Pedalar quan sigui fosc
- Pedalar tant si plou, com si neva, com si fa fred
Potser li he posat la resistència massa alta, perquè de tant com se m'ha desgastat la roda, fins i tot he notat olor de cremat!! xD
Per cert, els pedals automàtics van molt i molt bé. Quina diferència! :-)