Joan Llaneras i Toni Tauler guanyen la medalla olímpica de plata en la prova Madison de ciclisme

Font: El Periódico 20/08/08

Venien en bici, xerrant tots dos tranquil.lament de les seves coses, despreocupats, relaxats, sense pensar que un parell d'hores més tard farien girar, un altre cop, les rodes de l'èxit del ciclisme espanyol per donar-li la novena medalla dels Jocs. De la Vila Olímpica venien Joan Llaneras i Toni Tauler, el seu company debutant en la prova de Madison, i van arribar sense pressió al plat volador del velòdrom de Laoshan, en què com dos marcians de Mallorca (Joan és de Porreres; Toni, de Santa Margalida) van volar directament al podi per besar la plata.Sense demanar permís a ningú es van colar tots dos entre l'Argentina (or) i Rússia (bronze) per demostrar que el miracle de la pista continua. I que Llaneras no volia baixar per sempre de la bicicleta sense deixar un altre registre per a la llegenda. És ja, amb quatre medalles (dues d'or i dues de plata), l'esportista espanyol més llorejat en uns Jocs. Fins a l'últim dia s'ha comportat amb la grandesa que ha presidit la seva longeva carrera. Amb 39 anys, Llaneras ha estat una referència a la pista i un personatge incòmode per a l'establishsment del poder, contra el qual s'ha rebel.lat en diverses ocasions.POQUES AJUDESAhir, per exemple, amb la medalla al pit, Llaneras va voler recordar que ha fet el cim gràcies a aportacions de patrocinadors, sense disposar de grans ajudes oficials. "Jo he tingut la sort de tenir un espònsor com Illes Balears. Gràcies a ells he pogut dedicar-me a això", va dir abans de recordar que no hi ha marxa enrere. Se'n va. Guarda el casc, recull les bicis, diposita les medalles en una vitrina i canvia de domicili --ara viu a Girona i torna a Palma per ser el gerent esportiu del nou velòdrom de l'illa--, tot i que abans recorda que renuncia a molt."Me'n vaig, és una decisió que ja tenia consensuada amb la família des de fa temps. És una llàstima perquè, tal com estan muntades les beques, que només te la donen amb bons resultats als Jocs, he de renunciar a una quantitat de diners important", va afirmar sense alçar a penes la veu. Però amb aquell estil tan llanerià de dir les coses. Amb la mateixa simplicitat amb què es mou a la pista, parla i es comporta el bimedallista olímpic a Pequín. Allunyat, això sí, de qualsevol fanfàrria, impartint una lliçó d'astúcia i estratègia en cada prova. Hi ha, i això no ho dubta ningú als velòdroms del món, un estil Llaneras. MARCATGE AL MÀXIM. Ahir, al plat màgic de Laoshan, que ha donat tres medalles a l'esport espanyol (Llaneras, Olaberria i Tauler) va quedar l'última prova com si fos l'última lliçó d'un mestre. Va trigar a entrar la parella espanyola. Creuaven les mans per donar-se els relleus, xiuxiuejaven i miraven, de tant en tant, el marcador. Però feia la sensació que no tenien energia per estar entre els primers de la prova. Així va ser en els cinc primers esprints, on Espanya no va puntuar.¿Cansament? ¿Tàctica? ¿Engany? Ni una cosa ni l'altra. Totes elles reunides en Joan i Toni. "Crèiem que no estàvem entre els favorits perquè era la primera vegada que corríem junts. Però, pel que sembla, alguns ens tenien fitxats", va explicar després Llaneras. Potser, per això, van trigar a aparèixer. Anaven camuflats en les últimes posicions del gran grup, que va donar 200 voltes al plat. Havien cobert les 100 primeres i ni rastre de Joan. Ni de Toni. Un amagava l'altre o viceversa. Així fins que va arribar el moment dissenyat per Llaneras, tot un mite controlant temps, espais, rivals i les diverses situacions que es donen en una prova tan complexa com la de Madison. L'ESPERA VA SORTIR BÉ. Després d'esperar un temps prudencial, gairebé més de la meitat de la carrera, i quan van comprovar que els altres donaven signes de fatiga, Joan va parlar amb Toni. En una segona fase exquisida van pujar a la segona posició --hi va haver una reclamació inicial d'Espanya demanant l'or per alguna irregularitat de l'Argentina, encara que després la va retirar-- i el senyor de la pista s'acomiada després d'haver canviat radicalment aquest esport. "Espero haver deixat una forma de córrer que la gent aprengui. Hi ha coses en la prova de punts i de Madison que ara em copien". Però el fet és que només existirà un Joan Llaneras.