Cursa de Vallter

Avui era el dia de l'experiment. Un experiment consistent en estar 2 mesos sense tocar la bici i sense cap mena de preparació, intentar pujar a Vallter. Doncs el resultat ha estat que he patit com una kbrna. El Vallter és una matada, és un port duríssim, les primeres rampes són per morir-s'hi. Així tal com ho dic i sense exagerar. No em vull ni imaginar com han patit els que anaven a ritme de cursa... vaja tothom, jejejej

El procés d'aproximació fins a Camprodon des de Ripoll ha estat molt agradable perquè he tingut la companyia de 2 grans ciclistes. Un d'ells, en Claudi, el vaig conèixer a les 24h de Montjuïc i va formar part de l'equip guanyador, l'Andorra Granvalira.

Hem fet una cocacola (zero) a Camprodon i llavors he iniciat l'agònic ascens a Vallter.

Sempre m'he preguntat què significa "meta volant"... Però crec que per lògica ho puc deduïr
Com he dit la pujada a Vallter és duríssima. Sobretot les rampes del principi. La veritat és que m'he quedat a uns 2 Km per coronar abans que arribéssin els primers de la cursa. Doncs m'he quedat allà i he fet unes quantes fotos i filmar un vídeo. Era un bon punt, amb una rampa força dura!

Amb en Pati i en Raúl, tercer i quart, respectivament.

Amb en Cudi i l'Alex (el guanyador). Tot i els meu 1,76 m d'alçada, semblo baixeta al seu costat!

Aquí s'hi han afegit uns quants massais més

Foto de família dels guanyadors. Flipo amb la Sandra, no entenc com una noia pot pujar a aquest ritme. Felicitats a ella i a tots!!

Demà continua l'experiment amb la marxa cicloturista Terra de Comptes. Que no em passi res!