La meva llista de blocs

23 abr. 2009

Kilian Jornet: "De petit, hi havia dies que corria 42 km per anar i tornar del cole"

Font: El Periodico 18/04/09
Per a ell és normal córrer 166 km seguits, 21 hores sense parar.
--Perquè es faci càrrec del tipus d'entrevista: "Kiss or kill. Besa o mata. Besa la glòria o mor en l'intent. Perdre és morir, vèncer és sentir. La lluita és el que diferencia una victòria, un vencedor. ¿Quantes vegades has plorat de ràbia i de dolor? ¿Quantes vegades has perdut la memòria, la parla i el seny d'esgotament?". Així comença el primer text de la seva web. Una mica fort tot, ¿no? Bastant apocalíptic.
--Bé, miri: a la muntanya un es troba molt sol i, sovint, t'agafa per donar voltes al cap i, de tant en tant, se t'acudeixen coses així. Però no s'hi ha de donar gaire importància. O, sí, s'hi ha de donar la importància que per aconseguir les teves metes has de ser capaç de renunciar a moltes coses. Per exemple, al dolor. O als dubtes. O a les ganes de parar i dir "ho deixo, abandono". I abandonar és la cosa més dura de la vida. Un no s'ha de rendir mai.
--Deixi'm que situï el lector, des d'avui, segur, el seu segur admirador. Vostè va néixer gairebé en un refugi, a Cap del Rec, a prop de Puigcerdà. Els seus pares, Eduard i Núria, li van ensenyar a córrer i a anar amb esquís abans que a caminar. No és estrany que vostè sigui, amb 21 anys, bicampió del món de carreres per muntanya i campió del món d'esquí de muntanya.
--Estimo la natura, l'adoro. No sóc com aquests moderns que ara han decidit deixar la ciutat i conèixer la muntanya, canviar d'hàbits. No, no: jo em vaig criar entre cérvols, isards, guineus, llebres i perdius. Jo sé què és ser un autèntic animal, perquè em passo hores i hores trobant-me amb ells mentre corro o m'entreno amb els esquís. Al cap i a la fi, som animals, i practicant les meves especialitats t'adones que no som ni més ni menys que ells.
--Em perdonarà, també el lector que l'admira, però el que vostè acaba de fer és una autèntica animalada. S'ha convertit en el corredor més jove de la història que ha guanyat l'Ultra Trail del Mont Blanc, una carrera de 166 quilòmetres (¡quatre maratons seguides!), amb 9.000 metres de desnivell, en el temps rècord de 21 hores. No dic res més: afegeixi-hi el que vulgui, vostè.
--Si neixes en un refugi, no tens res més a fer que córrer per la muntanya quan fa bon temps i esquiar quan neva. No hi ha cap altra diversió, ho sento. O no. Per a algú que mesura les carreres i entrenaments en hores, no en quilòmetres, aquesta prova era tot un repte. No em podia morir sense intentar guanyar-la. Pensi que vam sortir més de 2.500 corredors. Imagini's els que es van quedar pel camí, els que van haver de ser hospitalitzats o atesos en plena carrera. Jo vaig tenir moments de dubte, però vaig lluitar de valent per acabar, perquè m'havia proposat creuar la meta. ¡I vaja si la vaig creuar! ¡Fins i tot vaig guanyar!
--¿Quan va començar a dubtar que no acabaria una prova així?
--A partir de l'hora 14 de carrera...
--¿A partir de 14 hores? ¿Abans anava tan tranquil? No m'ho crec.
--Bé, sí, fins a aquell moment anava bé, sense problemes, sabent que patiria, però serè. Tingui en compte que no hi ha res més bonic en aquesta vida que buscar els teus límits. Jo disfruto intentant esbrinar fins on aguanto. Aguanto i aguanto fins que agafo una pájara. Li garanteixo que aquesta sensació també és bonica. Vas totalment mort, et vas superant a tu mateix, sents el final. Primer és la fatiga, després el dolor. Però pares, vomites, si cal, t'alimentes amb alguna cosa i continues.
--I, després de creuar la meta, ¿quina sensació va tenir, en què va pensar?
--No estava per a gaires reflexions. Em vaig sentir orgullós de mi mateix i de no haver-me rendit. Vaig tenir ganes de deixar-ho, és clar, però vaig anar a la prova perquè era un repte i em vaig mentalitzar que no havia d'abandonar. Vaig trigar tres setmanes a recuperar-me. Els primers dies, m'havien d'ajudar a dutxar-me, a seure a taula i ficar-me al cotxe, perquè era incapaç de moure'm sense ajuda. Era un armari.
--No m'estranya, la veritat.
--Pensi que vaig tenir moltíssima sort, perquè a altres corredors, després d'un esforç així, els cauen les ungles dels peus. Són tantes hores donant cops a terra, que aquests milions d'impactes acaben ennegrint les ungles i, al cap de tres dies, comencen a caure. Jo acostumo a tenir sort i no em passa. I tampoc he tingut cap amputació per les congelacions que patim a l'hivern quan fem esquí de muntanya i correm, també durant hores, a 20 graus sota zero, com ens va passar fa poques setmanes al Mezalama (Itàlia).
--Perdoni, però, ¿em pot explicar quina és la gràcia, el plaer, de practicar esports així?
--Miri, perquè es faci una idea d'on vinc, li diré que, de petit, amb 13 anys, vam anar a viure a Montellà, i hi havia dies que anava i tornava de l'escola corrent.
--¡Ves, això ho feia jo quasi cada dia perquè solia adormir-me sempre!
--Sí, sí, però el meu cole estava a la Seu d'Urgell: 21 km d'anada i 21 de tornada. Una marató, vaja.

5 comentaris:

Jordi ha dit...

Vaig llegir l'entrevista al periòdico. Brutal!! En Kilian és un fora de sèrie dintre i fora! Vaig estar xerrant amb ell l'any passat i és una bellíssima persona!

edu ha dit...

brutal!!!!!!!! sense paraules!!!!!

ninu ha dit...

Ja,ja,ja,ja!!!!

Ho sento Mariona pero no m´ho crec, no m´ho crec!!!

Digue´m desconfiat, pero per molt silvestre que sigui Kylian Jornet, el tema esta en que no em crec que amb 21 anys es peli a tot el mon i estigui imbatut....... no m´ho crec!!!!!

Jo em creia que Vinokourov estava tan fort perque s´entrenava a les muntanyes de Kazajystan....... ves per on, resulta que les hemotransfusions també ajuden una miiiiiiiiiiiqueta....!!!

Les curses de muntanya no estan gens control.lades.... pero com que només son suposicions..... doncs enhorabona al campions!!!!

Salutacions desde el Baix Camp!!

Pau ha dit...

Ostres ninu,
No crec que sigui el moment de crear un debat, perquè imagino que cap dels dos tenim cap certesa, però per una vegada que tenim un campió del món català, i pel poc que sé de'n Kilian, no considero oportú dubtar de la seva honestitat.
Per mi un crack fora de série, i jo que he corregut per les muntanyes on viu et puc assegurar que si entrenes per allí, acabes sent un dels bons.

Luigi ha dit...

En Kilian és una persona molt respectada a les curses de muntanya. No ha començat de zero ni molt menys. Fa molts anys que és un gran esportista. No debades té un extens i llarg currículum en esquí de muntanya, així com en kms verticals. Esports minoritaris i poc reconeguts, tot just ara comencen a aparèixer als diaris notícies com aquesta de El Periódico. De fet, entrena moltíssim (de vegades 90 kms diaris) i viu dedicat completament a això.

Per cert, a les curses de muntanya SÍ hi ha controls, p.ex. al circuit de la Copa del Món, principalment als primers...