Crònica duatló de Queralbs 2008

Foto de nenes abans de la sortida

Això no és una duatló, és un autèntic martiri!! Ha estat una agonia de 6 hores sense descans. Li dono part de raó a la meva mare quan diu que aquesta prova és per homes... Sigui com sigui el que està clar és que aquí no s’hi pot anar sense haver entrenat a la muntanya. Sóc una inconscient! Però l’objectiu era acabar i s’ha assolit. El dia començava amb no massa fred i sense signes premonitoris de pluja. He arribat al punt de sortida amb l’escalfament fet, per haver hagut d’anar com una bala a recollir el dorsal a l’altra punta de Queralbs. Una mica més i no arribo a temps!! Primer ensurt del dia, superat! Allà em trobo la Maria i cia, l’Anna, en Joan i en Toni, tots esperant el tret de sortida encara de fosc. Poc després em passa l’Oriol com una fletxa, quan jo encara no havia ni aconseguit pujar a la bici, jajjaja... El segon ensurt no es fa esperar i és quan m’adono que em falla el canvi de la bici i que no puc posar el plat petit. Penso que hauré d’anar amb el plat mitjà tota l’estona, quina mandra!! Però si s’ha de fer, es fa. La pujada per la pista fins a Fontalba és eterna. Malgrat tot, la faig sense interrupcions i no m’he d’aturar a respirar 3 vegades com a l’edició passada.Un dels primers en arribar a Fontalba. Transició molt lenta com ja va essent habitual, tot i no haver-me de canviar el calçat. I amunt amunt cap al Puigmal. El dia és bo amb solet i una mica de boira.

Arribem a dalt després d’haver seguit la rua de duatletes i amb pulsacions altes per les dures rampes. Aquesta foto ha quedat distorsionada, però és la que tinc...El descens fins a Núria s’intenta fer trotant, excepte en els punts més difícils. A l’avituallament de Núria un noi que no coneixo em pregunta si sóc la Mariona. Diu que sovint llegeix el meu bloc. Em fa il·lusió. El camí de Núria a Fontalba és un trencacames inacabable. Troto en els plans i baixades fàcils. Arribo als boxes, on queden poques bicis, ben convençuda que quedaré fora de temps. Així doncs faig la baixada amb tranquil·litat i amb precaució de no trencar-me coll i barres. L’objectiu és no prendre mal. Arribo a baix sense saber si he quedat dins o fora, però m’és igual. Per sigui com sigui per mi això ha estat un FINISHER amb totes les lletres. Quin patiment! Només han passat 4 hores i ja tinc agulletes... Malgrat tot, sé que l’any que ve hi tornaré!!